Aquest any 2006 es compleix el 70è aniversari del començament de la Guerra Civil, així com el 75è aniversari de la proclamació de la República.

 

L’article 54 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum el 18 de juny de 2006, estableix entre els seus principis rectors un mandat a “la Generalitat i els altres poders públics de Catalunya”, a fi “de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques”. Amb aquesta finalitat, la preservació de la memòria històrica s’ha de convertir “en símbol permanent de tolerància, de dignitat dels valors democràtics”, així com també “de rebuig dels totalitarismes”.

 

L’exposició de motius de la Llei aprovada al Congrés dels Diputats sobre la declaració de l’any 2006 com a Any de la Memòria Històrica, afirma que la II República “constituí l’antecedent més immediat i la més important experiència democràtica que podem contemplar en mirar el nostre passat”.

 

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va adoptar la Recomanació de 17 de març de 2006, adreçada al Consell de Ministres a fi d’instar-lo a adoptar una declaració oficial de condemna internacional del règim franquista i a declarar el 18 de juliol de 2006 “dia oficial de condemna del règim de Franco”.

 

El cop d’Estat encapçalat pel General Franco contra el Govern legítim de la República desencadenà la Guerra Civil i comportà la implantació d’una brutal dictadura, règim que es fonamentà en la negació radical dels principis i els valors democràtics, la supressió dels drets i llibertats dels ciutadans, amb la violació dels drets humans bàsics i en l’expressa voluntat d’eliminar la identitat nacional de Catalunya.

 

També va comportar per a Catalunya la negació de les seves institucions d’autogovern, de l’Estatut d’Autonomia, l’exili de la Generalitat i l’afusellament del President Lluís Companys. Mitjançant la Llei de 8 de setembre de 1939, es varen deixar sense efecte les lleis, disposicions i doctrines emanades del Parlament de Catalunya i del Tribunal de Cassació i es restablí íntegrament el dret anterior a l’Estatut d’Autonomia de 1932. A més, la llengua i tota forma d’expressió cultural catalana foren proscrites i perseguides.

 

Tanmateix, davant el règim ominós que s’institucionalitzà el 1939, es va iniciar l’oposició a la dictadura a fi de restaurar les llibertats públiques i l’autogovern de Catalunya. Al llarg de quaranta anys, ciutadania, partits polítics, sindicats, universitaris, associacions i entitats, entre altres sectors socials, van protagonitzar una dura i costosa resistència, per la democràcia, els drets socials i els drets nacionals.

 

El règim democràtic que s’inicia amb les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, el restabliment de la Generalitat de Catalunya, i la promulgació de la Constitució de 18 de desembre de 1978, té el seu fonament en l’antifranquisme, que va moure ciutadans de les més diverses opcions polítiques a donar el millor de sí mateixos, incloent-hi la vida, per la recuperació de les llibertats.

 

Amb la democràcia restaurada, avui, la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el principi de la sobirania popular que legitima les lleis del Parlament i el dret a l’autogovern són el fonament de l’ordre polític.

 

Transcorreguts trenta anys des de les lleis d’amnistia i d’establiment de la democràcia, és una exigència de l’Estat social i democràtic de dret que proclama la Constitució, recuperar la memòria democràtica.

 

Des dels valors de la democràcia, els dres humans i la pau, el Govern de la Generalitat reivindica la memòria de totes les persones que van perdre la vida com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola en els camps de batalla o a la reraguarda, per raó de la seva ideologia, de les seves creences, del seu compromís polític. La vida de les persones és i ha de ser un altíssim valor inviolable.

 

Tant l’Estat com la Generalitat de Catalunya ha aprovat diverses disposcions destinades a reparar en allò que sigui possible “els qui varen sofrir persecució durant el règim franquista i a proporcionar-los recursos o compensar-los per allò que varen perdre”. Però cal fer un pas més i reconèixer i rehabilitar plenament a tothom que va perdre la vida o la seva llibertat, es va veure obligat a l’exili, o privat dels seus drets d’una o altra manera.

 

Cal recordar, rehabilitar i difondre la lluita de totes aquelles persones que varen patir les conseqüències de la Guerra Civil i que van oposar-se al feixisme i la dictadura en defensa de la democràcia, dels drets i les llibertats fonamentals i dels drets nacionals de Catalunya.